LA PROFECIA DEL LLORER

Ha estat un plaer aprofundir una mica en els aspectes més delicats de la novel·la. L'objectiu del blog és ajudar a aclarir idees i a facilitar la visualització dels paisatges i també dels personatges. Hauria estat un excés donar la informació fil per randa de tots els capítols, perquè això restaria interès al llibre i, per tant, perdria qualsevol possible vessant pedagògica. Tot i això, no he pogut resistir a concloure aquesta dissecció amb aquesta senyera i "fins ací".

L'hospital "La Dama Blanca" és en realitat una casa rural molt completa  als peus del castell de Rocafixada amb uns preus per sota de la qualitat oferida . Cal destacar-ne l'atenció i el tracte, però també els plats que prepara el xef, Francís. Si teniu interès, cliqueu en el següent enllaç.  www.gite-etape-roquefixade.com

 El "Llac dels Druides" i el "Llac del Diable" són molt a prop, la qual cosa atorga versemblança a un dels preceptes de la filosofia càtara, el dualisme. Segons aquest principi, el món carnal havia estat creat per Satanàs i el món espiritual per Déu. Dos mons en constant conflicte i l'avanç d'una de les parts implicava el retrocés de l'altra i viceversa. Per aquest motiu, les malalties eren rebudes com l'assoliment d'un millor estat espiritual. Mitjançant un portal interdimensional, Ramon VIIè, Federica, Trencavell, Esclarmonda i Andríeu arriben al llac dels druides i es preparen per a la batalla definitiva.

L'amic i company d'aventures, Toni Mercader, té el perfil d'un home servicial, leial i compromès amb els amics per al qual l'amistat té un valor especial que sura per damunt de tots els altres davant de qualsevol circumstància. Aquest també és el perfil d'Andríeu, el patge d'Esclarmonda, el qual no dubtà a seguir-la en l'últim viatge, sabedor del perill que els tenallava.  

El ritual de la transfiguració i les dames del greal. Al llarg de la novel·la hi ha molts punts on la doctrina càtara i els tòpics de la llegenda artúrica s'acoblen a la perfecció. Les dames del greal, les quals presenten els tres elements abans del ritual són un clara referència artúrica. En canvi, el ritual de la transfiguració connecta amb la creença de la religió càtara en la reencarnació. Aquest punt és de cabdal importància per a entendre la connexió entre les dues parts de la novel·la.

Samael, com a bon dimoni, es feia servir d'un exèrcit d'éssers demoníacs. La realitat no dista massa d'aquesta idea, perquè l'exèrcit de la santa creu, duia davant per davant un exèrcit de lladres i assassins que obria camí i feia les coses, en principi prohibides per a un cavaller que lluitara sota la creu de l'església catòlica. La qüestió és que aquests éssers demoníacs s'organitzen en grups per a lluitar, tenen tres fileres de dents molt poderoses i una boca enorme, encara que els costa moure's amb agilitat i els músculs són tous i de bon tallar.

Lluís IXè, després fet sant per l'església catòlica, a la novel·la no té aquesta consideració, sinó justament la contrària. Lluís IXè de França fou el responsable directe de la segona part de la croada contra els càtars i ell, i no cap altre, és qui hi va ésser rere l'extermini de catarisme i l'annexió vergonyosa d'Occitània a França. Per aquest motiu, Lluís IXè en realitat pren aquestes decisions perquè el seu cos ha estat posseït per un àngel caigut, un dimoni que confon els homes perquè pot adoptar qualsevol forma humana i fer-la seua, però que no deixa de ser un dimoni amb aspecte reptilià, pell albina i mirada de foc, quan es mostra tal com és.

L'amiga Conxin Martínez ens dóna el perfil de Na Corba de Lantar, muller de Ramon de Perella i mare d'Esclarmonda. Una dona càtara convençuda i ferma defensora de la seua doctrina i, per extensió, de les decisions d'Esclarmonda. Na Corba la seguia a tot arreu i sempre va acatar les seues decisions, tret d'una que li féu perdre la compostura.

L'amica, companya i col·lega, Maite Tarrasa, ens dóna el perfil d'Esclarmonda de Perella. Esclarmonda era la filla de Ramon de Perella i Na Corba de Lantar, patia una paralisi greu de les cames que l'obligava a desplaçar-se a tot arreu a lloms d'un patge. Era considerada una autoritat entre els perfectes càtars i és l'encarregada de revelar a Ramon VIIè, Trencavell i Joana la veritat del seu viatge.

En arribar al poble, els soldats comproven que no hi ha ningú i que els soldats "germànics" que duen davant han fet presoners. Decideixen seguir un rastre que sembla d'una mena de "sang verda" i s'endinsen en el camí de bosc que puja envers Montsegur. Al poc d'entrar-hi, descobriran que no solament hauran d'acarar l'enemic, sinó també les seues pors més íntimes.

El castell de Rocafixada, Roquefixade en francès, s'anomena així perquè està ubicat sobre una roca plegada. El castell pertanyia als senyors de  Perella, com la ciutadella de Montsegur. I, potser per aquesta vinculació, Rocafixada era la primera aturada per qualsevol que baixara de Montsegur. En arribar al castell, Ramon VIIè, Llorenç dels Roures i Trencavell, descobreixen que ha estat profanat i el Comte de Tolosa mana botar-hi. Efectivament, el castell de Rocafixada va patir un incendi, però sota unes altres circumstàncies.

Nelo Borràs, amic i company de treball i fatigues, és l'única projecció carnal feta expressament i que, a més, en conserva el cognom. El seu alter ego és Pere Borràs, un cavaller a les ordres del Comte de Foix, fidel i aguerrit que sap vigilar la rereguarda. Per això mateix, per vigilar la rereguarda de Ramon VIIè el va salvar d'una mort certa.

L'Avelhanet, Lavelanet en francès, és una ciutat emplaçada a 8 km de Montsegur. Una població amb molta planura amb diversos rierols i fonts, idònia per a acollir discretament un escamot de soldats. Els soldats del Comte de Foix, hi esperaven pacients l'arribada de l'únic cap militar que els podia fer moure d'aquell indret gairebé idíl·lic, el Comte de Tolosa. Finalment, hi arribà.

Vicent Josep Escartí, professor i amic, ens ha cedit la seua imatge per tal d'encarnar el Comte Roger IV de Foix. Un Comte que va haver d'intentar un equilibri impossible per tal d'alterar la marxa de la croada. Tan impossible que la part alta de Foix va retre homenatge a Lluís IXè de França i la part baixa a Ramon VIIè de Tolosa. Una situació que va propiciar que els soldats croats no consideraren Foix com un objectiu més de la croada, malgrat que la població se sentia eminentment càtara.

El castell de Fois, Foix en francès, el 1244 només tenia dues torres, les dues de base quadrada i sense sostre. La torre de base circula fou erigida com a presó més endavant. El castell està en un lloc estratègic, punt de confluència dels rius Arget i Arièja, Ariège en francès. El 1244 hi havia una murada que pujava des del poble, emplaçat més avall fins al castell, el qual era d'allò més senzill. Només constava de dos torres unides per dos murs amb merlets, fent una planta rectangular, sense cap complicació innecessària.

L'amic i professor d'Educació Física, Víctor Durbà, té el perfil d'un caval ler generós, obert i solidari. Així com Llorenç dels Roures, el lloctinent de l'exèrcit de la Corona d'Aragó destinat a Occitània. Entre la mort de Pere el Catòlic, pare de Jaume I,  a la batalla de Muret (1213) i el 1258, any en què Jaume I va renunciar als dre ts dinàstics que tenia sobre els territoris d'Occitàni amb el Tractat de Corbeil, hi hagué un temps de suport clandestí a les campanyes promogudes pels faïdits adreçades a reconquerir els seus dominis.  Les fotos pertanyen al lloc on tenien el campament els almogàvers, un eixample del riu, a prop del castell de Fois, que sembla un llac.

L'amic, company i col·lega, Llorenç Garcia, és un activista cultural que empra la literatura com si fóra la seua única arma defensiva possible. Només la cultura, la paraula i la ironia davant la brutalitat i la supremacia que atorga la força de les armes. Aquest és el plantejament de Jan dels Peixos, un trobador que podem albirar en la mirada, directa, neta i profunda, de Llorenç.

El nom de Mirapeis vol dir "mirant al puig". Amb una intenció clarament embolicadora — molt freqüent a l'Edat Mitjana — es va voler canviar l'ètim pel significat de "mirant els peixos". De fet, l'actual símbol del poble són dos peixos. Aquesta voluntat té a veure amb la tradició artúrica. El rei pescador tenia un cavaller que l'acompanyava  a pescar i mentre el rei pescava, el cavaller amb l'espasa clavada en terra, com si fóra una creu, pregava mirant els peixos. La primera imatge és de l'actual poble de Mirapeis, en francès Mirepoix. En 1244 no era així ni estava en el mateix lloc. Va patir un greu incendi a finals del segle XIII i el reconstruïren en un altre emplaçament. La segona imatge és una simulació de com devien ser les construccions d'aquell Mirapeis de 1244.

La companya, Julia Maseda, il·lustradora i llicenciada en Belles Arts, ens dóna el perfil de Joana, filla del Comte Ramon VIIè. Joana, com tants senyors occitans, estava obligada a ser optimista per dos motius: perquè el seu país havia estat envaït, arrasat i banalitzat per l'església de Roma i per les tropes del rei de França i perquè encara era jove i no podia passar-se la vida fent-se retrets. Calia intentar el miracle, encara que li poguera costar la vida.

El company Màrius  Almela, professor de filosofia, té el perfil d'un cavaller que ha bregat en moltes batalles i que ja la victòria o la desfeta li és una mica indiferent. Allò més important per a ell és trobar l'equilibri  i la pau en les activitats quotidianes, sense fer-se plans de futur. El Comte Ramon VIIè de Toulouse, al voltant de 1244, estava justament en aquest punt. Amb la diferència que ell no podia acarar el present sense deixar de lamentar-se per les errades comeses en el passat. Els remordiments li impedien de totes totes torbar aqueixa pau tan anhelada.

L'amic Marc Andreï és un estudiós de la física quàntica i les energies alternatives. És un home molt analític — però alhora molt passional —, que es deixa dur per allò que li dicta el cor. Ramon Roger Trencavell, també conegut com Trencavell "el jove" era un faïdit, la qual cosa l'empenyia a seguir els dictats del seu cor. Era un cavaller desposseït que hauria de lluitar si volia recuperar la seua propietat més estimada, la ciutat de Carcassona.

La porta de Montoliu és l'entrada a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc que tria Trencavell "el jove" per a burlar la seguretat de la ciutat. Es fa passar per un correu de Joana, la filla de Comte, i la temptativa està a punt de costar-li la vida, però al final aconsegueix creuar el control de la Guàrdia Comtal i arribà al Palau Narbonès, on es troba amb el Comte Ramon VIIè, el qual, després d'estar a punt d'ordenar la seua execució, escoltarà molt atentament les seues raons.

L'objectiu del viatge acaba en Montsegur, Joanot, Federica i Noguera, pujaren la gran muntanya. Federica féu alguns exercicis de percepció, i gràcies a aquesta habilitat pogueren descobrir que sota les ruïnes del castell hi havia una gruta, a la qual es podia accedir pel vessant lateral de la torre del castell. Hi descendiren i arribaren a un replà on hi havia una entrada aparentment segellada.  

A l'església Arxiprestal de Sant Mateu, Joanot, Federica i Noguera descobreixen que no són els únics que estan cercant les tres relíquies. Samael, un arcàngel maleït, els espera estès damunt l'altar i, contràriament al que s'esperaven, els ofereix la relíquia que els falta perquè puguen completar el viatge.